Aprendre mapes I

Dibuixos amb iode sobre paper de cotó.

24 x 32 cm / 29,7 x 42 cm

 

Estranyament

Estranyament

AA+AA (ACCIONS ARTÍSTIQUES A ARBAR).

La Vall de Santa Creu

Acció.
Fotografies: Arbar, Joan Casellas.
Vídeo: Cultural Rizoma.

El cicle d’accions AA+AA vol ser una plataforma de reflexió dedicada a les pràctiques contemporànies que contribueixen a aprofundir i ampliar la idea de performativitat, per investigar la doble naturalesa, el treball presencial de l’artista -amb o sense intraacció amb el públic- i la documentació, ja que el resultat del projecte serà documentat en fotografies i vídeos que es recullen en el web d’ARBAR per poder ser visonats.Toni Giró, com a escultor, està interessat pels volums i la seva transformació. L’acció Estranyament va consistir en observar, buscar i trobar formes emblemàtiques de la font. És a dir, emprar l’estranyament com una estratègia visual i sensible per donar noves lectures a aquelles formes que per ser tan quotidianes casi ni es miren. Per aquest motiu va escollir reproduir amb planxa metàl·lica negra Black foil (1) la cara de lleó per la qual antigament sortia l’aigua de la deu natural, per això va cobrir el rostre del lleó amb Black foil i, després, va col·locar la màscara del lleó al tronc del plataner. Per donar forma al cos del lleó va cobrir amb aquest material part de la base de l’arbre, per simular les urpes de l’animal creant una mena d’esfinx. Amb aquesta acció Toni Giró va fer reviure amb aquestes formes una mena de narrativa històrica silenciada pel costum i el desús.
1_Material utilitzat per la il·luminació en el teatre

Escriure vides

Escriure vides from Toni Giró on Vimeo.


El senzill gest de resseguir amb el dit les inscripcions gravades a la pedra, activa la rememoració poètica dels noms, les obres, les vides. El reconeixement que els noms són l’obra i les obres s’inscriuen en els noms.

Escrit en l’aire



Fotografies de Josep Aznar (1-6)

Fotografies de Ros Ribas (7-15)

 


Estrena al Lliure de Montjuic de “Escrit en l’aire”, una peça d’orfebreria on el ballarí pren la paraula. Un plaer de projecte i un equip meravellós on tots els elements encaixen i es posen al servei de la creació.
En un solo, interpretat per Cesc Gelabert que neix de la trobada de dos grans creadors: el coreògraf i ballarí Cesc Gelabert i l’escriptor, pintor i director d’escena Valère Novarina. Aquesta trobada insòlita, propiciada pel director teatral Moisès Maicas, compte a més amb la col·laboració del compositor Borja Ramos, l’escultor Toni Giró, la il·luminadora Conchita Pons, la traductora Anna Soler Horta i la dissenyadora de vestuari Lydia Azzopardi.

8-9 i 10 de juliol, Teatre Lliure de Montjuic. Grec 2016

ESCRIT EN L’AIRE (Gelabert dansa Novarina) Estrena Grec 2016

Espai teatral o instal·lació

Fotografies d’Anna Soler Horta i Toni Giró

En el panorama artístic català existeix una llarga tradició d’artistes vinculats a l’escenografia. Artistes com Pep Duran, Jordi Colomer, Pere Noguera, Perejaume, Frederic Amat, Jaume Plensa i d’altres han tingut una relació fructífera i més o menys duradora amb el teatre.
Les formes de relacionar el propi llenguatge plàstic i conceptual amb els projectes teatrals són diverses i heterogènies. Quan un artista és el responsable de projectar i crear l’espai escènic per a una obra de teatre, sempre hi ha, o almenys així m’ho sembla a mi, la preocupació  per prendre la distància necessària respecte al text i la posada en escena, o incorporar d’una manera evident la pròpia mirada i sensibilitat artística en un diàleg mesurat amb l’obra.
En el meu cas, la vinculació amb els projectes teatrals neix de la relació que des de fa uns quants anys mantinc amb el director Moisès Maicas. Amb ell hem establert una dinàmica de treball basada en el respecte mutu per la feina de l’altre i la comprensió de les possibilitats del llenguatge plàstic i escènic com un activador important que pot ajudar a projectar la potència d’algunes de les obres.

Quan m’he hagut de confrontar davant una proposta de creació de espai escènic per a una obra de teatre, sempre he tingut present la idea que els elements objectuals i el mateix espai havien de ser entitats que, lluny d’il·lustrar el context d’una manera literal, havien d’esdevenir dispositius per conformar un paisatge de transformació dramàtica. Em sembla que les coses i les situacions espacials que apareixen dalt d’un escenari són menys interessants quan s’identifiquen ràpidament pel que són. Cal considerar la intel·ligència del públic per seguir i acompanyar el ritual d’ús i de transformació que s’esdevé a l’escenari.

La potencialitat expressiva del text i  la flexibilitat dels actors que entomen la seva pròpia dinàmica interpretativa a partir de les presències objectuals i l’estructura espacial, són uns aliats indispensables per a que la totalitat conceptual de les obres funcioni.
Tinc la sensació que en les dues darreres obres en les que he participat (Lampedusa Beach de Lina Prosa i Psicosi de les 4.48 de Sarah Kane), l’element en comú de partida era que, a banda de ser monòlegs escrits i interpretats per dones, tots dos són textos que de manera diferent presenten situacions límit. El concepte de límit com a frontera, com a llindar expressiu, com a línia que separa el que es pot dir quotidianament i el que cal esbossar poèticament perquè ens quedem sense paraules per dir-ho, m’ha interessat des de la primera lectura d’aquests textos. Crec que treballar amb aquesta sensació de límit és el que he intentat fer en esbossar uns paisatges en transformació que les actrius en qüestió han activat amb complicitat, per esdevenir aproximacions poètiques al llindar de l’existència.

En el cas de Lampedusa Beach, el lirisme del mediterrani banya la tragèdia de la immigració il·legal per crear un contrapunt a les imatges que de tant sovintejades, som capaços de neutralitzar com si es tractés d’efectes naturals, errors marginals del nostre sistema. L’epopeia vinculada a les aigües que han vist sorgir els grans textos clàssics de la nostra cultura, emmudeix amb les restes dels naufragis diaris de les pasteres que s’enfonsen abans d’arribar a les nostres ribes. Amb l’aigua al coll, s’inicia el monòleg de la protagonista després de ser violada a bord de la pastera. El procés d’enfonsament en el blau profund activa una lucidesa poètica que denúncia les contradiccions d’un món globalitzat que fa ulls clucs a les seves pròpies misèries.

Amb Psicosi de les 4.48, el paisatge és més aviat mental. La potència i riquesa del text de Sarah Kane s’acosta a l’experimentació del llenguatge  de Beckett. El drama existencial de la protagonista no resta força a la denúncia que fa del sistema de salut.  L’espai escènic pretén esbossar, d’una manera no literal, els límits laberíntics del cervell d’una malalta mental. Els elements escènics esdevenen una panòplia d’objectes o quasi objectes que defineixen un espai en crisi, una àrea de delimitació difuminada on es navega entre els indicis de situacions clíniques, estructures i materials freds que al·ludeixen a un context industrial i traces on l’actriu desborda la seva personalitat per mostrar la fragilitat i la potència d’uns textos lluminosos malgrat la seva desesperació.

Ambdós textos són un material de partida inestimable per intentar presentar uns espais escènics que comparteixen molt del llenguatge de les instal·lacions d’art contemporani, al qual em sento vinculat. Potser les derivades del postminimalisme dels anys setanta encara tenen molt a aportar pel que fa a les seves possibilitats escèniques. En concret, les despulles objectuals que poblen el paisatge després de la tempesta permeten als espectadors tenir un paper clau en la reconstrucció de les històries d’aquestes brillants, lúcides i necessàries escriptures.

Lampedusa Beach
Autora: Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta
Dirigida per Moisès Maicas. Actrius: Bàrbara Roig, Percussionista: Djibril Ngom.
Espai escènic i vestuari Toni Giró
Il·luminació Daniel Gener
Gest i moviment Guille Vidal-Ribas
Ajudant de direcció i Regidora Jenifer Castillo

Teatre Akadèmia. Barcelona. 2014

Psicosi de les 4.48
Autora: Sarah Kane.  Traducció d’Anna Soler Horta
Dirigida per Moisès Maicas. Actriu: Anna Alarcón
Espai i elements escènics: Toni Giró
Vestuari: Pi Piquer
Gest i moviment: Guille Vidal-Ribas
Disseny de llums: Raimon Rius
Disseny de so i direcció tècnica: Daniel Gener
Assistent de direcció i regidor: Albert Massanas
Producció: Teatre Invisible
La Seca. Espai Brossa. Sala Joan Brossa. Barcelona. 2015