Paisatge arqueològic.

– 2019. Aquí hem trobar un espai per a pensar. Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani, Barcelona.

– 2017. Toni Giró EN RESiDÈNCiA a l’Institut Serrat i Bonastre.
Museu Frederic Marés.

Projecte comissariat per l’Associació A Bao A Qu

Instal·lació. 400 x 316 x 400 cm
Contraxapat de bedoll, cavallets, peces de black foil d’alumini, 65 collages i videoprojecció en loop

El projecte #MONU #mentalismes ha estat realitzat amb els estudiants Raquel Alemany, Aitana Besses, Gemma Calero, Judit Celaya,Sara Cendoya, Valentina Duchowney, Karen Duarte, Clàudia Gatell, Ale Hernández,Luana Hope, Steffanie Selena Carreño, Marvyn Orellana, Helena Pujol, Alaniz Romero, Alexandra Vijulan, Laura Vila, Jennifer Yarleque, Marusia Dereviantseva i els professors Anna Gálvez i Jaume Olivé.Aquest projecte neix d’una paradoxa: l’adolescència com a etapa de trànsit situa la seva força en la provisionalitat, en el fet de ser procés i trajecte. L’adolescència no comprèn l’estatus i en conseqüència, no s’adiu amb la permanència, amb l’estatuari. Tot cercant la tria de possibles, assaja inquietuds a redós de la memòria de la infància recent però amb l’impuls de la projecció de futur.
Per mitjà del treball sobre una tria d’estàtues presents a l’espai públic proper a l’Institut Serrat i Bonastre, #MONU #mentalismes intenta posar en connexió la transitorietat pròpia de l’adolescència amb la permanència d’unes presències escultòriques inicialment opaques als ulls dels joves. La proposta ha tingut tres eixos fonamentals que ens han ajudat a abordar la creativitat com a pensament crític:
– L’arqueologia, com a mètode de recomposició i interpretació de la realitat a partir dels fragments, projectada tant retrospectivament cap al passat com prospectivament cap a l’esdevenidor.
– L’estranyament, com a estratègia sensible vers el quotidià per definir-ne nous usos, significats i relacions.
– La presa de posició respecte de les imatges i objectes que ens envolten i que produïm.
Sosté Jacques Rancière que el real és sempre l’objecte d’una ficció, d’una construcció de l’espai en el qual es nuen el visible, el dicible i el factible. És la ficció dominant la que nega el seu caràcter de ficció fent-se passar pel real mateix i traçant una línia divisòria entre el territori de la realitat i el de les representacions i les aparences. L’art, en tant que ficció, soscava el real consensuat, el fractura i multiplica d’un mode polèmic. Així, les ficcions que genera, lluny de ser autoritàries, haurien de permetre l’apropiació per part de noves ficcions singulars, diferents i provisionals, com les pròpies de l’adolescència.Aquesta obra ha estat realitzada en el marc de la 8a edició de Creadors EN RESiDÈNCiA als instituts de Barcelona, un programa de l’Institut de Cultura de Barcelona i del Consorci d’Educació de Barcelona, ideat en cooperació amb l’Associació A Bao A Qu.