Escrit en l’aire



Fotografies de Josep Aznar (1-6)

Fotografies de Ros Ribas (7-15)

 


Estrena al Lliure de Montjuic de “Escrit en l’aire”, una peça d’orfebreria on el ballarí pren la paraula. Un plaer de projecte i un equip meravellós on tots els elements encaixen i es posen al servei de la creació.
En un solo, interpretat per Cesc Gelabert que neix de la trobada de dos grans creadors: el coreògraf i ballarí Cesc Gelabert i l’escriptor, pintor i director d’escena Valère Novarina. Aquesta trobada insòlita, propiciada pel director teatral Moisès Maicas, compte a més amb la col·laboració del compositor Borja Ramos, l’escultor Toni Giró, la il·luminadora Conchita Pons, la traductora Anna Soler Horta i la dissenyadora de vestuari Lydia Azzopardi.

8-9 i 10 de juliol, Teatre Lliure de Montjuic. Grec 2016

ESCRIT EN L’AIRE (Gelabert dansa Novarina)

Espai teatral o instal·lació

Fotografies d’Anna Soler Horta i Toni Giró

En el panorama artístic català existeix una llarga tradició d’artistes vinculats a l’escenografia. Artistes com Pep Duran, Jordi Colomer, Pere Noguera, Perejaume, Frederic Amat, Jaume Plensa i d’altres han tingut una relació fructífera i més o menys duradora amb el teatre.
Les formes de relacionar el propi llenguatge plàstic i conceptual amb els projectes teatrals són diverses i heterogènies. Quan un artista és el responsable de projectar i crear l’espai escènic per a una obra de teatre, sempre hi ha, o almenys així m’ho sembla a mi, la preocupació  per prendre la distància necessària respecte al text i la posada en escena, o incorporar d’una manera evident la pròpia mirada i sensibilitat artística en un diàleg mesurat amb l’obra.
En el meu cas, la vinculació amb els projectes teatrals neix de la relació que des de fa uns quants anys mantinc amb el director Moisès Maicas. Amb ell hem establert una dinàmica de treball basada en el respecte mutu per la feina de l’altre i la comprensió de les possibilitats del llenguatge plàstic i escènic com un activador important que pot ajudar a projectar la potència d’algunes de les obres.

Quan m’he hagut de confrontar davant una proposta de creació de espai escènic per a una obra de teatre, sempre he tingut present la idea que els elements objectuals i el mateix espai havien de ser entitats que, lluny d’il·lustrar el context d’una manera literal, havien d’esdevenir dispositius per conformar un paisatge de transformació dramàtica. Em sembla que les coses i les situacions espacials que apareixen dalt d’un escenari són menys interessants quan s’identifiquen ràpidament pel que són. Cal considerar la intel·ligència del públic per seguir i acompanyar el ritual d’ús i de transformació que s’esdevé a l’escenari.

La potencialitat expressiva del text i  la flexibilitat dels actors que entomen la seva pròpia dinàmica interpretativa a partir de les presències objectuals i l’estructura espacial, són uns aliats indispensables per a que la totalitat conceptual de les obres funcioni.
Tinc la sensació que en les dues darreres obres en les que he participat (Lampedusa Beach de Lina Prosa i Psicosi de les 4.48 de Sarah Kane), l’element en comú de partida era que, a banda de ser monòlegs escrits i interpretats per dones, tots dos són textos que de manera diferent presenten situacions límit. El concepte de límit com a frontera, com a llindar expressiu, com a línia que separa el que es pot dir quotidianament i el que cal esbossar poèticament perquè ens quedem sense paraules per dir-ho, m’ha interessat des de la primera lectura d’aquests textos. Crec que treballar amb aquesta sensació de límit és el que he intentat fer en esbossar uns paisatges en transformació que les actrius en qüestió han activat amb complicitat, per esdevenir aproximacions poètiques al llindar de l’existència.

En el cas de Lampedusa Beach, el lirisme del mediterrani banya la tragèdia de la immigració il·legal per crear un contrapunt a les imatges que de tant sovintejades, som capaços de neutralitzar com si es tractés d’efectes naturals, errors marginals del nostre sistema. L’epopeia vinculada a les aigües que han vist sorgir els grans textos clàssics de la nostra cultura, emmudeix amb les restes dels naufragis diaris de les pasteres que s’enfonsen abans d’arribar a les nostres ribes. Amb l’aigua al coll, s’inicia el monòleg de la protagonista després de ser violada a bord de la pastera. El procés d’enfonsament en el blau profund activa una lucidesa poètica que denúncia les contradiccions d’un món globalitzat que fa ulls clucs a les seves pròpies misèries.

Amb Psicosi de les 4.48, el paisatge és més aviat mental. La potència i riquesa del text de Sarah Kane s’acosta a l’experimentació del llenguatge  de Beckett. El drama existencial de la protagonista no resta força a la denúncia que fa del sistema de salut.  L’espai escènic pretén esbossar, d’una manera no literal, els límits laberíntics del cervell d’una malalta mental. Els elements escènics esdevenen una panòplia d’objectes o quasi objectes que defineixen un espai en crisi, una àrea de delimitació difuminada on es navega entre els indicis de situacions clíniques, estructures i materials freds que al·ludeixen a un context industrial i traces on l’actriu desborda la seva personalitat per mostrar la fragilitat i la potència d’uns textos lluminosos malgrat la seva desesperació.

Ambdós textos són un material de partida inestimable per intentar presentar uns espais escènics que comparteixen molt del llenguatge de les instal·lacions d’art contemporani, al qual em sento vinculat. Potser les derivades del postminimalisme dels anys setanta encara tenen molt a aportar pel que fa a les seves possibilitats escèniques. En concret, les despulles objectuals que poblen el paisatge després de la tempesta permeten als espectadors tenir un paper clau en la reconstrucció de les històries d’aquestes brillants, lúcides i necessàries escriptures.

Lampedusa Beach
Autora: Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta
Dirigida per Moisès Maicas. Actrius: Bàrbara Roig, Percussionista: Djibril Ngom.
Espai escènic i vestuari Toni Giró
Il·luminació Daniel Gener
Gest i moviment Guille Vidal-Ribas
Ajudant de direcció i Regidora Jenifer Castillo

Teatre Akadèmia. Barcelona. 2014

Psicosi de les 4.48
Autora: Sarah Kane.  Traducció d’Anna Soler Horta
Dirigida per Moisès Maicas. Actriu: Anna Alarcón
Espai i elements escènics: Toni Giró
Vestuari: Pi Piquer
Gest i moviment: Guille Vidal-Ribas
Disseny de llums: Raimon Rius
Disseny de so i direcció tècnica: Daniel Gener
Assistent de direcció i regidor: Albert Massanas
Producció: Teatre Invisible
La Seca. Espai Brossa. Sala Joan Brossa. Barcelona. 2015

Tiralínies

Franz Erhard Walther,1964. Demostració de Elfmeterbahn (Pena de tren) de 1964.
Cortesia de Franz Erhard Walther Arxiu, Berlín, Fulda i Koch Oberhuber Wolff, Berlín
Foto de Timm Rautert

 

Cartografiar el territori

Un comportament recurrent en l’art contemporani és el que pren com a focus d’interès el dibuix sobre l’espai geogràfic. Tant artistes lligats al land art com Robert Smithson o Richard Long, com altres que basen el seu treball en pràctiques de tipus relacional i fenomenològic com Franz Erhardt Walther, han estat clars exponents de la potencialitat expressiva del cos quan transita voluntariosament o d’una manera vaga i diletant l’espai físic. Aquest tipus de dibuix sobre el territori no requereix sempre del registre gràfic sobre paper, sovint la documentació en imatges fotogràfiques o seqüencials esdevé el mètode triat per preservar la voluntat expressiva i fins i tot acabar invertint la causalitat de l’acció per esdevenir motiu principal de la mateixa (un cas molt clar és el de Spiral Jetty de Smithson, on la pel·lícula esdevé un gènere paral·lel tant important com la pròpia intervenció site-specific). L’experiència accionadora ja es pensa per ser entesa en tant que imatge pública i comunicació diferida, més enllà del valor presentista que reivindica l’experiència creativa personal.

Una voluntat similar és la que guia aquest projecte en procés (Tiralínies). Tot aprofitant la sintonia amb el rodatge del projecte paral·lel (Joan Brossa: Accions i territori), que es plantejava d’una manera afí sota el paraigues conceptual de l’experiència del poeta Joan Brossa com a soldat republicà al Front de l’Ebre, es preveuen una sèrie de treballs videogràfics que tenen la inscripció del recorregut en el territori com a tema. Així com els fronts militars defineixen una línia d’enfrontament entre dos bàndols i són determinats per la idiosincràsia dels accidents geogràfics, condicionen per la posteritat el paisatge i la seva memòria. Els registres documentals funcionals, tals com mapes topogràfics i representacions d’identificació i localització de les unitats militars en el territori, dibuixen un teatre d’operacions determinat.

D’una manera similar aquest projecte pretén traçar línies en territoris carregats de memòria i fer-ho a partir del registre videogràfic que permet el retorn sobre una realitat històrica que s’activa poèticament. Aquesta actitut, ja desenvolupada en projectes anteriors (per exemple a Memorial), ve definida per una voluntat d’atorgar valor físic i tàctil a la mirada que s’exerceix sobre l’espai, a la manera d’una Toposcòpia que planteja emfàticament el posicionament de l’accionador i cerca l’empatia de l’espectador.

Tiralínies. Toni Giró. 2012.

Acció desenvolupada al Poble Vell de Corbera d’Ebre, important escenari de la batalla més cruenta de la Guerra Civil espanyola en el marc del projecte Joan Brossa: Accions i territori.

 

 

 

U-TUBE by TAT_lab

by TAT_lab

www.tatespais.com

Els darrers mesos hem estat desenvolupant  un sistema d’estructures polivalents per a la construcció de mòduls i volums expositius, adaptables a necessitats i funcionalitats diverses, amb un baix cost de producció i un alt valor afegit a partir del reciclatge de la matèria prima i l’estètica que aporten les seves qualitats matèriques intrínseques.

A partir de tubs reciclats de cartró hem creat un àmplia gamma de connectors que, amb diferents angles i eixos de desplegament, permeten la construcció d’estructures geomètriques més o menys complexes segons el programa de combinacions.

L’aplicació més enllà de l’entorn expositiu ens permet aventurar una pròxima projecció de diversos objectes d’ús.

 

 

 

cinemetrics from fb on Vimeo.

Frederic Brodbeck’s bachelor graduation project
at the Royal Academy of Arts (KABK), Den Haag

the idea
cinemetrics is about measuring and visualizing movie data, in order to reveal the characteristics of films and to create a visual “fingerprint” for them. Information such as the editing structure, color, speech or motion are extracted, analyzed and transformed into graphic representations so that movies can be seen as a whole and easily interpreted or compared side by side.

Two wooden rulers for one desktop lamp.

Naoei Sakai – 2009, desktop light stand.

Wooden ruler, brass plate.
LED lamp.
USB Bus power.
Height, shape and position of light source are all adjustable.

 

Via: Therumbling