La mida d’una bossa. Paisatge comercial.
– 2019. Catàstrofe sense barbàrie.
Arte Aurora Galeria. Barcelona.
Exposició Individual.
– 2018. Toni Giró Santcorneliarts segona temporada / Reunió 2.
Amb Albert Bayona i Aureli Ruiz.
Projecte comissariat per Mercè Alsina i Enric Maurí
Ciment. Instal·lació de mides variables.
Fotografies: Vanessa Pey, Jordi Folgado i Toni Giró
—
El projecte La mida d’una bossa, 2018, pren el nom d’un dels darrers llibres de John Berger i està constituït per una col·lecció de volums de ciment disposats al terra a manera de paisatge (Paisatge comercial) i una sèrie de retrats fotogràfics (La mida d’una bossa. Retrats), on diferents persones subjecten davant el rostre un dels volums de ciment que els impedeix veure al davant i que els espectadors vegin els trets dels seu rostre retratat. Aquest projecte continua una investigació escultòrica anterior –Blister Suite (2008-2018), Bulla (2015) i Darrera Estrofa (2015)-, sobre el nostre sistema econòmic, els mecanisme de homogeneïtzació i domesticació d’hàbits a través del consum i la regulació de les formes de viure que cancel·la el potencial emancipador de persones i comunitats. Diu Berger: “La bolsa en cuestión es una pequeña bolsa de resistentes. Una bolsa se forma cuando dos o más personas se ponen de acuerdo y se unen para resistir contra un nuevo orden económico mundial que no puede ser más inhumano”. La resistència entesa d’aquesta manera no significa només negar-se a acceptar l’absurda imatge dels món que se’ns ofereix, sinó també denunciar-la, i els processos paradoxals que ens ofereix l’art permeten fer-ho d’una manera radical a partir de la presentació poètica i contradictòria dels vestigis del món. La col·lecció d’escultures produïdes en omplir de ciment convencionals bosses de plàstic, cadascuna diferent en la seva mida, els seus plecs i els seu sord tractament cromàtic, constitueix un tipus de col·lecció arqueològica que rastreja el consum contemporani a través del que l’embolcalla. Si habitualment aquests objectes se’ns presenten com un lleuger i acolorit vehicle publicitari, en aquesta instal·lació només es conserva la forma congelada que les diferencia. Els pes del ciment i el capgirament i escapçament de les bosses en el pla del terra les transforma en un paisatge residual. Les bosses ja no són plenes de mercaderies (goods,commodity), sinó que el seu buit inconsistent és massissat pesadament per esdevenir un dispositiu que activi la reflexió. El pla horitzontal del terra, de caire paisatgístic, es relaciona amb l’alineació dels retrats impresos en teixit i penjats a la paret. Els retrats exerceixen, complementàriament amb les escultures, una “voluntat de desmaquillar la realitat” en el sentit que Benjamin i Brecht li donaven a la fotografia, en tant que la seva facultat de fondre’s amb les coses, d’habitar durant un cert temps en aquella mirada. Fer d’aquesta durada una experiència. Després, fer d’aquesta experiència una forma i desplegar una obra visual.
—
El projecte La mida d’una bossa, 2018, pren el nom d’un dels darrers llibres de John Berger i està constituït per una col·lecció de volums de ciment disposats al terra a manera de paisatge (Paisatge comercial) i una sèrie de retrats fotogràfics (La mida d’una bossa. Retrats), on diferents persones subjecten davant el rostre un dels volums de ciment que els impedeix veure al davant i que els espectadors vegin els trets dels seu rostre retratat. Aquest projecte continua una investigació escultòrica anterior –Blister Suite (2008-2018), Bulla (2015) i Darrera Estrofa (2015)-, sobre el nostre sistema econòmic, els mecanisme de homogeneïtzació i domesticació d’hàbits a través del consum i la regulació de les formes de viure que cancel·la el potencial emancipador de persones i comunitats. Diu Berger: “La bolsa en cuestión es una pequeña bolsa de resistentes. Una bolsa se forma cuando dos o más personas se ponen de acuerdo y se unen para resistir contra un nuevo orden económico mundial que no puede ser más inhumano”. La resistència entesa d’aquesta manera no significa només negar-se a acceptar l’absurda imatge dels món que se’ns ofereix, sinó també denunciar-la, i els processos paradoxals que ens ofereix l’art permeten fer-ho d’una manera radical a partir de la presentació poètica i contradictòria dels vestigis del món. La col·lecció d’escultures produïdes en omplir de ciment convencionals bosses de plàstic, cadascuna diferent en la seva mida, els seus plecs i els seu sord tractament cromàtic, constitueix un tipus de col·lecció arqueològica que rastreja el consum contemporani a través del que l’embolcalla. Si habitualment aquests objectes se’ns presenten com un lleuger i acolorit vehicle publicitari, en aquesta instal·lació només es conserva la forma congelada que les diferencia. Els pes del ciment i el capgirament i escapçament de les bosses en el pla del terra les transforma en un paisatge residual. Les bosses ja no són plenes de mercaderies (goods,commodity), sinó que el seu buit inconsistent és massissat pesadament per esdevenir un dispositiu que activi la reflexió. El pla horitzontal del terra, de caire paisatgístic, es relaciona amb l’alineació dels retrats impresos en teixit i penjats a la paret. Els retrats exerceixen, complementàriament amb les escultures, una “voluntat de desmaquillar la realitat” en el sentit que Benjamin i Brecht li donaven a la fotografia, en tant que la seva facultat de fondre’s amb les coses, d’habitar durant un cert temps en aquella mirada. Fer d’aquesta durada una experiència. Després, fer d’aquesta experiència una forma i desplegar una obra visual.